Enfilem el carrer del Bisbe tot completant el nostre passeig pel Decumanus a l'antiga Porta Praetoria, punt d'accés a la colònia romana i final de recorregut dels aqüeductes que abastien d'aigua Barcino.
Davant nostre, a la plaça Nova, trobem la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya construïda l'any 1962. L'edifici, projectat per Xavier Busquets, consta de vuit plantes dissenyades, cadascuna, per un arquitecte diferent. A la façana, damunt grans plaques de formigó, destaquen els esgrafiats obra de Pablo Picasso que composen un gran mural.
Seguim pel carrer del Arcs fins a trobar el Portal de l'Àngel, l'avinguda que ens menarà a la plaça de Catalunya, un espai on també es fa present el llegat de Josep Clarà. Pensada per Antoni Rovira i Trias com un nexe d’unió entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample, la plaça de Catalunya fou una de les modificacions introduïdes per l'ajuntament al Pla Cerdà aprovat pel govern central el 1859.
La urbanització de la plaça, que rebrà el seu impuls definitiu amb l'Exposició de 1929, és obra de Francesc de Paula Nebot que, en bona mesura, respectà el projecte desenvolupat entre 1915 i 1923 per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
La idea d'una nova exposició universal, promoguda pel mateix Puig i Cadafalch, començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el pla d'enllaços de Barcelona dissenyat per Léon Jaussely. L'arquitecte francés, format a l'École des Beaux Arts de Tolosa quinze anys abans que hi arribés Josep Clarà, compartia amb Puig i Cadafalch la concepció de la ciutat com a centre de fenòmens econòmics. «Cal produir millor per a viure millor, i paral·lelament, viure millor per a produir més», sintetitzava Jaussely al pròleg d'un llibre de referència per a molts urbanistes de principis del segle XX: Town planning in practice del britànic Raymond Unwin.
El 1928, l'Ajuntament de Barcelona convocava, per ornamentar la plaça de Catalunya, un concurs restringit als grans noms de l'escultura catalana del moment. Es van triar setze estàtues de pedra, d'autors com Arnau, Casanovas, Clarà, Dunyach, Gargallo, Llimona, Navarro, Tarrach o Viladomat. Poc abans de l'exposició, però, es va decidir traslladar la meitat de les peces a d'altres indrets de la ciutat i col·locar les vuit restants formant un conjunt entre les fonts del nord de la plaça. De les dues obres de Clarà que havien estat seleccionades, una, La Fertilitat, es traslladaria als jardins de Miramar, i l'altra, Joventut, restaria a la plaça.
Joventut és una obra que, en paraules de Mercè Doñate, cap de la Col·lecció d'Art Modern del MNAC, «podria definir o resumir l'estil que va adoptar l'escultor català en la seva plenitud creativa». Una etapa, escriu Doñate, que Clarà dedicaria a assolir el seu objectiu prioritari: «La recerca, resultat d'un procés intel·lectual, d'una rigorosa simplificació formal que donava preferència absoluta als valors plàstics. Aquesta era, segons l'escultor, l'única manera de poder representar el seu ideal de bellesa absoluta».
A principis de 1928, l'Ajuntament, al marge del concurs esmentat, havia encarregat a l'artista olotí un exemplar de La Deesa per col·locar en un lloc destacat de la plaça. Situada actualment al mig d'un estany, l'escultura que podem veure és una còpia realitzada per Ricard Sala l'any 1982 quan l'Ajuntament decidí traslladar l'original al pati de la Casa de la Ciutat, l'indret on l'hem pogut contemplar fa una estona.
La Deesa, que des de la primera versió de l'any 1909 havia aconseguit nombrosos premis, estava cridada a esdevenir un dels símbols escultòrics de la ciutat de Barcelona. En paraules de Xavier Barral, catedràtic d'Història de l'Art, aquesta escultura és «un dels millors exemples d'equilibri, intrapès i volum de l'obra de Josep Clarà, que tradueix l'ideal clàssic amb una estètica pròpia del seu temps, una visió renaixamental dels models grecs adaptats al nou mediterranisme que s'havia imposat definitivament durant el segon decenni del segle XX a Catalunya».
La pressió exercida per les associacions moralistes de l'época, que van emprendre una campanya contra les estàtues nues que s'anaven posant a la plaça, va aconseguir la retirada de l'escultura. Finalment, poques hores abans de la inauguració de l'exposició, La Deesa es va tornar a col·locar al seu lloc.
L'any 1929, l'escultor olotí aconseguiria un altre fita important: l'obtenció de la Medalla d'Honor de l'Exposició Internacional de pintura, escultura, dibuix i gravat de Barcelona per la seva obra Repòs. Un guardó que suposava per Josep Clarà el reconeixement institucional que se li havia negat a l'exposició de 1911.
Davant nostre, a la plaça Nova, trobem la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya construïda l'any 1962. L'edifici, projectat per Xavier Busquets, consta de vuit plantes dissenyades, cadascuna, per un arquitecte diferent. A la façana, damunt grans plaques de formigó, destaquen els esgrafiats obra de Pablo Picasso que composen un gran mural.
Seguim pel carrer del Arcs fins a trobar el Portal de l'Àngel, l'avinguda que ens menarà a la plaça de Catalunya, un espai on també es fa present el llegat de Josep Clarà. Pensada per Antoni Rovira i Trias com un nexe d’unió entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample, la plaça de Catalunya fou una de les modificacions introduïdes per l'ajuntament al Pla Cerdà aprovat pel govern central el 1859.
La urbanització de la plaça, que rebrà el seu impuls definitiu amb l'Exposició de 1929, és obra de Francesc de Paula Nebot que, en bona mesura, respectà el projecte desenvolupat entre 1915 i 1923 per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
La idea d'una nova exposició universal, promoguda pel mateix Puig i Cadafalch, començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el pla d'enllaços de Barcelona dissenyat per Léon Jaussely. L'arquitecte francés, format a l'École des Beaux Arts de Tolosa quinze anys abans que hi arribés Josep Clarà, compartia amb Puig i Cadafalch la concepció de la ciutat com a centre de fenòmens econòmics. «Cal produir millor per a viure millor, i paral·lelament, viure millor per a produir més», sintetitzava Jaussely al pròleg d'un llibre de referència per a molts urbanistes de principis del segle XX: Town planning in practice del britànic Raymond Unwin.
El 1928, l'Ajuntament de Barcelona convocava, per ornamentar la plaça de Catalunya, un concurs restringit als grans noms de l'escultura catalana del moment. Es van triar setze estàtues de pedra, d'autors com Arnau, Casanovas, Clarà, Dunyach, Gargallo, Llimona, Navarro, Tarrach o Viladomat. Poc abans de l'exposició, però, es va decidir traslladar la meitat de les peces a d'altres indrets de la ciutat i col·locar les vuit restants formant un conjunt entre les fonts del nord de la plaça. De les dues obres de Clarà que havien estat seleccionades, una, La Fertilitat, es traslladaria als jardins de Miramar, i l'altra, Joventut, restaria a la plaça.
Joventut és una obra que, en paraules de Mercè Doñate, cap de la Col·lecció d'Art Modern del MNAC, «podria definir o resumir l'estil que va adoptar l'escultor català en la seva plenitud creativa». Una etapa, escriu Doñate, que Clarà dedicaria a assolir el seu objectiu prioritari: «La recerca, resultat d'un procés intel·lectual, d'una rigorosa simplificació formal que donava preferència absoluta als valors plàstics. Aquesta era, segons l'escultor, l'única manera de poder representar el seu ideal de bellesa absoluta».
A principis de 1928, l'Ajuntament, al marge del concurs esmentat, havia encarregat a l'artista olotí un exemplar de La Deesa per col·locar en un lloc destacat de la plaça. Situada actualment al mig d'un estany, l'escultura que podem veure és una còpia realitzada per Ricard Sala l'any 1982 quan l'Ajuntament decidí traslladar l'original al pati de la Casa de la Ciutat, l'indret on l'hem pogut contemplar fa una estona.
La Deesa, que des de la primera versió de l'any 1909 havia aconseguit nombrosos premis, estava cridada a esdevenir un dels símbols escultòrics de la ciutat de Barcelona. En paraules de Xavier Barral, catedràtic d'Història de l'Art, aquesta escultura és «un dels millors exemples d'equilibri, intrapès i volum de l'obra de Josep Clarà, que tradueix l'ideal clàssic amb una estètica pròpia del seu temps, una visió renaixamental dels models grecs adaptats al nou mediterranisme que s'havia imposat definitivament durant el segon decenni del segle XX a Catalunya».
La pressió exercida per les associacions moralistes de l'época, que van emprendre una campanya contra les estàtues nues que s'anaven posant a la plaça, va aconseguir la retirada de l'escultura. Finalment, poques hores abans de la inauguració de l'exposició, La Deesa es va tornar a col·locar al seu lloc.
L'any 1929, l'escultor olotí aconseguiria un altre fita important: l'obtenció de la Medalla d'Honor de l'Exposició Internacional de pintura, escultura, dibuix i gravat de Barcelona per la seva obra Repòs. Un guardó que suposava per Josep Clarà el reconeixement institucional que se li havia negat a l'exposició de 1911.
A les Biblioteques de Barcelona trobareu:
Estatuària pública de Barcelona
Més informació:
L'Exposició Universal de 1929
Puig i Cadafalch i l'urbanisme de Barcelona
El Pla Jaussely
Town planning in practice
